L'APARADOR
CONFLUÈNCIES EN UN INTERVAL O MAPES EN LA MEMÒRIA
Cicle a cura de Mercè Alsina
En Castellano al final de la página.
In English at the end of the page.
MARC CONCEPTUAL DEL PROJECTE
L’Aparador és senzillament això, un aparador. Un
punt de contacte, una finestra inversa, com hem dit sovint, on qui mira
més aviat es reconeix.
L’Aparador s’esdevé en el present. És un encontre
en un temps precís, no hi ha distància. L’espectador
entra en col•lisió amb L’Aparador i es veu abocat
a una percepció i una lectura instantànies, excitants,
que connecten immediatament amb el seu coneixement acumulat i la seva
experiència viscuda.
A L’Aparador de Mollet no hi has d’entrar. T’ho trobes.
Per a qui hi passa sovint, les intervencions més llunyanes, les
propostes més inversemblants, acaben formant part de la seva
vida diària, esdevenen familiars. Fins i tot hi ha una certa
curiositat per saber com serà el proper. Alguna cosa passa. És
un públic sense complexos que incorpora les lectures i construeix
nous mapes de coneixement i de memòria.
La major part de les intervencions en el Cicle “Confluències
en un interval o mapes en la memòria” han contingut i expressat
mirades crítiques sobre el llenguatge de l’art o bé
la institució artística, i també han expressat
crítiques i reflexions sobre l’estat del benestar, els
mitjans de comunicació de masses, les migracions, la soledat,
l’alienació, la memòria...
La dimensió discursiva i textual de les propostes han fet de
l’espectador més aviat un lector. D’una banda li
han conferit una capacitat atorgadora de significat en la interpretació
–necessària i potser irrenunciable- de l’obra per
tal de donar-li un sentit. I per l’altra banda l’han implicat
en una dimensió performativa en la seva inclusió de facto
en el cos mateix de les intervencions, no solament com a intèrpret
sinó com a actor, com a part constitutiva i inherent a la mateixa
obra d’art.
L’Aparador és un espai impracticable, no s’hi pot
transitar. Es tracta d’una vitrina tancada que solament es percep
des del llindar del carrer. És en aquest domini urbà que
s’ha projectat l’escenari del lloc artístic. És
en el carrer on s’han produït les vivències, on s’han
executat les construccions compartides de les intervencions artístiques,
interpretades i actuades, performades també, pels espectadors
circumstancials, on s’ha posat de manifest, com apunta Jencks,
la condició postmoderna de la teatralitat.
Per tant ha estat el carrer, l’escenari, el lloc artístic,
on ha esdevingut una part fonamental de l’experiència de
L’Aparador. Des del deambular obligat en l’ús de
l’espai públic que en fa la intervenció de Katrin
Korfmann; a la compulsiva compra d’objectes de saldo en la instal•lació
de la Consol Rodríguez; la recerca dels familiars o coneguts
fotografiats per Juan Delgado; la cantarella repetida per algun vianant
de la cançó del vídeoclip d’Enric Maurí;
els intents de seguir el retrat personal de Luis Bisbe a través
de les escenes fragmentàries del seu vídeo; fins a, entre
d’altres, la confusió de l’espectador davant la rast
de gerros de Vallauris que Carlos Pazos hi disposa ordenadament.
CONFLUÈNCIES EN UN INTERVAL O MAPES EN LA MEMÒRIA.
Amb el títol del cicle em vaig voler referir explícitament
a dos moments importants en l’experiència de L’Aparador.
Amb “confluències en un interval” em referia al moment
primer del contacte, el breu instant de l’encontre, que és
un temps ràpid, curt i d’impacte, quan l’obra de
l’artista i l’ull del que mira es troben. És el moment
que precedeix la situació artística.
I interval em servia per referir-me tant al temps com al lloc artístic
on s’esdevé la situació.
És un temps, el primer, participatiu i eminentment actiu, la
resposta voluntària o reactiva però compartida sobre el
significat de la proposta artística.
Amb la segona part del títol, els mapes en la memòria,
feia referència a un temps més durador que continua fora
del lloc de la situació artística. És un temps
més pausat i reflexiu, el rememorar. Actua tant si hi ha voluntat
participativa com si solament es produeix un encontre evasiu, fins i
tot de negació. És un itinerari capritxós, que
es fixa de manera profunda i no sempre conscient, i que passa amb L’Aparador
com passa amb totes les coses.
En l’espai públic i l’experiència compartida,
les construccions subjectives s’alimenten i retroalimenten les
col•lectives per intervenir els mapes personals, vivencials, emotius,
intel•lectuals o de l’ordre que siguin.
L’Aparador és un d’aquests espais col•lectius
on tots som convocats precisament perquè no cal cap convocatòria.
Tampoc no cal la voluntat de ser-hi o participar-hi, doncs s’esdevé
en un espai obert i de lliure accés, i aquesta és la característica
que li dóna sentit, el fet de ser usat des del carrer, de ser
executat per individus que l’atzar convoca a participar d’una
confluència.
L’Aparador és doncs també l’interval, i per
tant és alhora el lloc i el moment de la trobada, fortuïta
o no, entre allò que L’Aparador conté i la mirada
que s’hi projecta.
I d’aquesta manera contribueix a configurar un laboratori d’identitats
al pas per L’Aparador, on es generen les relacions, sovint ignorades,
entre els individus.
LES INTERVENCIONS
La selecció dels artistes que han intervingut en el cicle s’ha
fet en base a les respectives maneres d’entendre i interpretar
l’espai públic i les relacions entre els individus. Tots
ells aporten elements singulars al marc temàtic del cicle, que
han interpretat lliurement.
El seguiment de cadascuna de les propostes ha estat molt estimulant,
i moltes de les intervencions han estat obertes i susceptibles de canvis
fins a l’últim moment. Interpretar junts el propi treball
i la projecció en l’espai de L’Aparador ha estat
sovint un repte, especialment amb aquells autors que residien lluny
de Mollet i no coneixien l’espai, que han hagut de refiar-se de
les meves apreciacions per ajustar les seves intervencions.
D’altra banda el procés de coneixement de l’espai,
seure davant L’Aparador durant llargues estones i veure com la
gent passa o escoltar fugissers fragments de converses, fins i tot amb
L’Aparador buit, m’ha permès un aprenentatge molt
interessant quant a categoritzacions del públic d’art,
en tant que públic d’art.
CONCLUSIONS
Aquest ha estat el tercer cicle d’intervencions en L’Aparador,
durant aquest temps han estat moltes i diverses les propostes que han
ocupat aquest espai del carrer.
Concretament en el darrer d’aquests cicles, el referit als dos
darrers anys, la meva voluntat com a comissària ha estat la d’emfasitzar
la seva situació “en el carrer” i destacar la seva
realitat circumstancial, tan interessant des de molts punts de vista.
És un dels espais més lliures en el sentit que no cal
adreçar-s’hi expressament, no requereix afegir cap gest
al trànsit quotidià, cap voluntat. El seu nivell de presència
és d’altra banda relatiu, les intencions diverses...
“Com no podia ser d’altra manera (deia en la presentació
de L’Aparador inaugural del cicle) ha estat el propi Aparador,
les seves singulars característiques com a espai i la seva orientació
artística, el desencadenant de tot un seguit de conceptes que
han anat conformant el projecte Confluències en un Interval o
Mapes en la Memòria”.
És per això que després de 12 intervencions continuo
creient que L’Aparador és una finestra inversa i que configura
part d’un espai col•lectiu on tots som convocats precisament
perquè no cal cap convocatòria.
És així que al final L’Aparador no és tan
sols l’interval (d’espai i de temps, lloc i moment), sinó
també el nus. El punt on interaccionen tots els agents (museu
– carrer – visitants – artistes – comissaris
– periodistes ...)
Deia també en la intervenció inaugural que L’Aparador
contribueix amb els seus elements a configurar un laboratori d’identitats
on generem les nostres interdependències. I ho deia en referència
al carrer. Avui he de dir-ho també en referència al propi
lloc artístic.
Com a cloenda d’aquest cicle, i amb la voluntat d’obrir
un espai de reflexió sobre l’Aparador i les seves possibilitats
dins el marc del projecte “Confluències en un interval
o Mapes en la Memòria”, es va publicar l’octubre
del 2006 la Convocatòria Oberta “Possibles Projectes per
a un Aparador”, on han participat 37 joves artistes amb un total
de 27 projectes.
Era una manera de no tancar el cicle, de deixar uns punts suspensius,
de no concloure sinó amb un projecte, amb una obertura de futur.
Projectes com el de L’Aparador del Museu Municipal Joan Abelló
de Mollet del Vallès serveixen per explicar l’activitat
artística i l’evolució del pensament contemporani
a l’entorn de les grans ciutats, com el cas de Barcelona. És
la consolidació de la presència en el territori de les
manifestacions artístiques més emergents i un retrat de
les múltiples realitats que participen d’una cultura diversa
i integradora.
Mercè Alsina
Crítica d’art
Castellano:
MARCO CONCEPTUAL DEL PROYECTO
L’Aparador es sencillamente eso, un escaparate. Un punto de contacto,
una ventana abierta, como hemos dicho a menudo, dónde quien mira
más bien se reconoce.
L’Aparador ocurre en el presente. Es un encuentro en un tiempo
preciso, no hay distancia. El espectador entra en colisión con
L’Aparador y se encuentra abocado a una percepción y una
lectura instantáneas, excitantes, que conectan inmediatamente
con su conocimiento acumulado y su experiencia vivida.
En L’Aparador de Mollet no tienes que entrar. Te lo encuentras.
Para quien pasa a menudo, las intervenciones más lejanas, las
propuestas más inverosímiles, acaban formando parte de
su vida diaria, se hacen familiares. Incluso hay una cierta curiosidad
por saber como será el próximo. Alguna cosa pasa. Es un
público sin complejos que incorpora las lecturas y construye
nuevos mapas de conocimiento y memoria.
La mayor parte de las intervenciones en el Ciclo “Confluencias
en un intervalo o mapas en la memoria” han contenido y expresado
miradas críticas sobre el lenguaje del arte o bien la institución
artística, y también han expresado críticas y reflexiones
sobre el estado del bienestar, los medios de comunicación de
masas, las migraciones, la soledad, la alienación, la memoria...
La dimensión discursiva y textual de las propuestas han hecho
del espectador más bien un lector. Por un lado le han conferido
una capacidad otorgadora de significado en la interpretación
–necesaria y quizás irrenunciable- de la obra para darle
así un sentido. Y por otro lado lo han implicado en una dimensión
performativa en su inclusión de facto en el cuerpo mismo de las
intervenciones, no solamente como intérprete sino como actor,
como parte constitutiva e inherente a la misma obra de arte.
L’Aparador es un espacio impracticable, no se puede transitar
por él. Se trata de una vitrina cerrada que solamente se percibe
desde el lindar de la calle. Es en este dominio urbano dónde
se ha proyectado el escenario del lugar, el sitio artístico.
Es en la calle dónde se han producido las vivencias, donde se
han ejecutado las construcciones compartidas de les intervenciones artísticas,
interpretadas y actuadas, performadas también, por los espectadores
circunstanciales, donde se ha puesto de manifiesto, como apunta Jencks,
la condición postmoderna de la teatralidad.
Por lo tanto fue la calle el escenario, el lugar artístico, donde
ocurrió una parte fundamental de la experiencia de L’Aparador,
desde el deambular obligado en el uso del espacio público en
la intervención de Katrin Korfmann; a la compulsiva compra de
objetos de saldo en la instalación de Consol Rodríguez;
la búsqueda de familiares o conocidos fotografiados por Juan
Delgado; el canturreo repetido por algún transeúnte de
la canción del vídeoclip de Enric Maurí; los intentos
de seguir el retrato personal de Luis Bisbe a través de las escenas
fragmentarias de su vídeo; hasta, entre otras, la confusión
ante la ristra de jarros de Vallauris que Carlos Pazos dispone ordenadamente
en él.
CONFLUENCIAS EN UN INTERVALO O MAPAS EN LA MEMORIA
Con el título del ciclo me quise referir explícitamente
a dos momentos importantes en la experiencia de L’Aparador.
Con “confluencias en un intervalo” me refería al
momento primero del contacto, el breve instante del encuentro, que es
un tiempo rápido, corto y de impacto, cuando la obra del artista
y el ojo del que mira se encuentran. Es el momento que precede la situación
artística.
E intervalo me servía para referirme tanto al tiempo como al
lugar artístico donde ocurre la situación.
Es un tiempo, el primero, participativo y eminentemente activo, la respuesta
voluntaria o reactiva, pero compartida, sobre el significado de la propuesta
artística.
Con la segunda parte del título, los mapas en la memoria, hacía
referencia a un tiempo más duradero que continúa fuera
del lugar de la situación artística. Es un tiempo más
pausado y reflexivo, el rememorar. Actúa tanto si hay voluntad
participativa como si solamente se produce un encuentro evasivo, incluso
de negación. Es un itinerario caprichoso, que se fija de manera
profunda y no siempre consciente, y que pasa con L’Aparador como
pasa con todas las cosas.
En el espacio público y la experiencia compartida, las construcciones
subjetivas se alimentan y retroalimentan las colectivas para intervenir
los mapas personales, vivenciales, emotivos, intelectuales o del orden
que sean.
L’Aparador es uno de esos espacios colectivos donde todos estamos
convocados precisamente porque no es necesaria ninguna convocatoria.
Tampoco no es necesaria la voluntad de estar allí o de participar
en él, pues ocurre en un espacio abierto y de libre acceso, y
esta es la característica que le da sentido, el hecho de ser
usado desde la calle, de ser ejecutado por individuos que el azar convoca
a participar de una confluencia.
L’Aparador es pues también el intervalo, y por tanto es
a su vez el lugar y el momento del encuentro, fortuito o no, entre aquello
que L’Aparador contiene y la mirada que se proyecta en él.
Y de esta manera contribuye a configurar un laboratorio de identidades
al paso por L’Aparador, donde se generan las relaciones, a menudo
ignoradas, entre los individuos.
LAS INTERVENCIONES
La selección de los artistas que han intervenido en el ciclo
se ha hecho en base a las respectivas maneras de entender e interpretar
el espacio público y las relaciones entre los individuos. Todos
ellos aportan elementos singulares al marco temático del ciclo,
que han interpretado libremente.
El seguimiento de cada propuesta ha sido muy estimulante, y muchas de
las intervenciones han estado abiertas y susceptibles de cambios hasta
el último momento. Interpretar juntos el propio trabajo y la
proyección en el espacio de L’Aparador ha sido a menudo
un reto, especialmente con aquellos autores que residían lejos
de Mollet y no conocían el espacio, que han tenido que confiar
en mis apreciaciones para ajustar sus intervenciones.
Por otro lado el proceso de conocimiento del espacio, sentarse delante
de L’Aparador durante largos momentos y ver como la gente pasa
y escuchar huidizos fragmentos de conversaciones, incluso con las vitrinas
vacías, me ha permitido un aprendizaje muy interesante en cuanto
a las categorizaciones del público de arte, en tanto que público
de arte.
CONCLUSIONES
Este ha sido el tercer ciclo de intervenciones en L’Aparador,
durante este tiempo han sido muchas y diversas las propuestas que han
ocupado este espacio de la calle.
Concretamente en el último de estos ciclos, el referido a los
dos últimos años, mi voluntad como comisaria ha sido la
de enfatizar su situación “en la calle” y destacar
su realidad circunstancial, tan interesante desde muchos puntos de vista.
Es uno de los espacios más libres en el sentido que no es necesario
dirigirse a él expresamente, no requiere añadir ningún
gesto al tránsito cotidiano, ninguna voluntad. Su nivel de presencia
es por otro lado relativo, las intenciones diversas...
“Como no podía ser de otra manera (decía en la presentación
de L’Aparador inaugural del ciclo) ha sido el propio Aparador,
sus singulares características como espacio y su orientación
artística, el desencadenante de toda una serie de conceptos que
han ido conformando el proyecto “Confluències en un Interval
o Mapes en la Memòria” (“Confluencias en un intervalo
o Mapas en la memoria”).
Es por ello que tras 12 intervenciones continuo creyendo que L’Aparador
es una ventana inversa y que configura parte de un espacio colectivo
donde todos estamos convocados precisamente porque no es necesaria ninguna
convocatoria.
Es así que al final L’Aparador no es tan solo el intervalo
(de espacio y de tiempo, lugar y momento), sino también el nudo.
El punto donde interaccionan todos los agentes (museo – calle
– visitantes – artistas – comisarios – periodistas
...)
Decía también en la intervención inaugural que
L’Aparador contribuye con sus elementos a configurar un laboratorio
de identidades donde generamos nuestras interdependencias. Y lo decía
en referencia a la calle. Hoy debo decirlo también en referencia
al propio lugar artístico.
Como finalización de este ciclo, y con la voluntad de abrir un
espacio de reflexión sobre L’Aparador y sus posibilidades
dentro del marco del proyecto “Confluències en un interval
o Mapes en la Memòria” se publicó en octubre de
2006 la Convocatoria Abierta “Possibles Projectes per a un Aparador”,
en la que han participado 37 jóvenes artistas con un total de
27 proyectos.
Era una manera de no cerrar el ciclo, de dejar unos puntos suspensivos,
de no concluir sino con un proyecto, con una abertura de futuro.
Proyectos como el de L’Aparador del Museu Municipal Joan Abelló
de Mollet del Vallès sirven para explicar la actividad artística
y la evolución del pensamiento contemporáneo en el entorno
de las grandes ciudades, como el caso de Barcelona. Es la consolidación
de la presencia en el territorio de las manifestaciones artísticas
más emergentes y un retrato de las múltiples realidades
que participan de una cultura diversa e integradora.
Mercè Alsina
Crítica d’art
English:
CONCEPTUAL MARK OF THE PROJECT
The Aparador (in English, the Cabinet) is simply that. A point of contact, an open window, like we’ve often said, where whoever looks at it best recognises themselves. The Aparador occurs in the present. It is a encounter in a precise time, there’s no distance. The spectator enters a collision with the Aparador and sees himself taken to an instantaneous and exciting recital and perception, that immediately connect with its accumulated knowledge and lived experience.
You don’t have to enter the Aparador of Mollet. You find it.
For those who often pass, the most distant interventions, the most
inverisimilar proposals, end up forming part of their daily life and
become familiar. There is even a certain curiosity to know what the
next one will be like. Something happens. It is an audience without
complexes, that incorporates readings and constructs new maps of knowledge
and memory.
Most of the interventions in the cycle “Convergences in an interval
or maps in the memory” have contained and expressed critical looks
about the language of art or even the artistic situation, and have also
expressed critics and reflections on the state of welfare, the mass
media, migrations, loneliness, alienation, memory…
The discursive and textual dimension of the proposals has made the spectator
more of a reader. On one hand they’ve lent it an awarding capacity
of significance in the necessary – and perhaps inalienable –
interpretation of the work to give it a meaning in this way. And on
the other hand they’ve implied it in a dimension of performance
in its inclusion of fact in the very body of the interventions, not
only as a performer, but as an actor, as a constitutive and inherent
part of the same work of art.
The Aparador is an impracticable space, it can’t be travelled.
It’s about a closed glass cabinet that can only be perceived from
the edge of the street. It is this urban domain where the scene of the
place, the artistic place, has been projected. It is in the street where
experiences have been produced, where shared constructions of the artistic
interventions have been implemented, interpreted, acted out and also
performed, by circumstantial spectators, where, like Jencks points out,
the post modern condition of theatricality has been highlighted.
Therefore, the street was the scene, the artistic setting, where a fundamental part of the Aparador experience occurred, from the gratified wandering in the use of public space in the intervention of Katrin Korfmann, to the compulsive purchase of sale objects in the installation of Consol Rodriguez, the search of family or acquaintances photographed by Juan Delgado, the repeated singing of a passer by in the song of Enric Maurí’s music video, the attempts to follow the personal portrait of Luis Bisbe through the fragmentary scenes of his video, or the confusion towards the string of jugs of Vallauris that Carlos Pazos lays out neatly in it.
CONVERGENCES IN AN INTERVAL OR MAPS IN THE MEMORY
With the title of the cycle I wanted to refer explicitly to two important
moments in the experience of the Aparador. With “convergences
in an interval” I was referring to the first moment of contact,
a brief instant of meeting, that is a quick, short time full of impact,
when the work of the artist and the eye of whoever is looking meet.
It is the moment that precedes the artistic situation. I used the interval
to refer to the time as much as the artistic place where the situation
occurs.
The first is a participative and eminently active time, the voluntary
or reactive, but shared, response about the meaning of the artistic
proposal. With the second part of the title, the maps in the memory,
I was referring to a longer time that continues outside the place of
the artistic situation. It is a more paused and reflective time, the
recollection. It acts just as much if there is participative will as
if it only produces an evasive meeting, even of negation. It is a capricious
itinerary that watches deeply and not always consciously, and that happens
to the Aparador the same time as it happens to everything. In the public
space and the shared experience, the subjective constructions are themselves
fed and retrofeed the collectives to intervene the personal, experiential,
emotive and intellectual maps, or those of whatever order.
The Aparador is one of those collective spaces where we are all summoned
precisely because no notification is necessary. Nor is it necessary
to have the will to be there or to participate in it, as it occurs in
an open space of free access, and this is the characteristic that gives
it meaning, that fact that it is being used from the street, being executed
for individuals that chance calls upon to participate in a convergence.
The Aparador is then also the interval, and therefore is at the same
time the place and the moment of the meeting, accident or not, between
which the Aparador is contained and in which the look is projected.
And this way it contributes to the configuration of a laboratory of
identities passing through the Aparador where the relationships that
are often ignored are generated between individuals.
THE INTERVENTIONS
The selection of artists that have intervened in the cycle has been
done based on their respective ways of understanding and interpreting
public space and the relationships between individuals. All of them
contribute singular elements to the thematic frame of the cycle that
they’ve interpreted freely. The following of each proposal has
been very stimulating and many of the interventions have been open and
susceptible to changes until the final moment. Interpreting together
their own work and the projection in the space of the Aparador has been
a challenge, especially with those authors that resided outside the
country and weren’t familiar with the space, who have had to trust
in my appreciations to adjust their interventions.
The spatial awareness, sitting in front of the Aparador for long moments
and watching how the people pass, listening to fragments of conversations,
even with the empty windows, has been an interesting learning experience
regarding the categorisations of the artistic audience, in so much as
the audience of art.
CONCLUSIONS
This has been the third cycle of interventions in the Aparador. During this time the proposals that have occupied this space in the street have been numerous and diverse. Concretely, in the last of these cycles, the one referred to the last two years, my will as a commissioner has been that of emphasising its situation ‘in the street’ and enhancing its circumstantial reality just as interesting from many points of view. It is one of the most free spaces in the sense that it isn’t necessary to write about it expressively. It doesn’t require any additional gesture in daily passage, no will. Its level of presence is on the other hand relative, the diverse intentions. “As it couldn’t be any other way (it said in the presentation if the inaugural Aparador of the cycle) it has been the Aparador itself, its singular characteristics like space and its artistic orientation, the trigger of a whole series of concepts that have been conforming the project “Convergences in an intervals or maps in the memory”. This is why after twelve interventions I continue to believe that the Aparador is an inverse window and that it configures part of a collective space where we are all summoned precisely because no notification is necessary. This is how at the end of the Aparador it’s not only the interval (of space, time, place and moment) but also the knot. The point where all the agents interact (museum, street, visitors, artists, commissioners, journalists…) it also said in the inaugural intervention that the Aparador contributes with its elements to the configuration of a laboratory of identities where we generate our interdependencies and, it said it with reference to the street. Today I must also say it with reference to the artistic place itself. To finalise this cycle, and with the will to open a space of reflection on the Aparador and its possibilities within the frame of the project “Convergences in an interval or maps in the memory” in October 2006 the open notification “possible projects for an Aparador” was published, in which 37 young artists participated, with a total of 27 projects. It was one way of not closing the cycle, of leaving some points of suspense, of only concluding with a project that has an opening to the future. Projects like that of the Aparador of the Museu Municpal Joan Abelló de Mollet del Vallés, act to explain the artistic activity and the evolution of contemporary thought in the setting of the big cities, like the case of Barcelona. It is the consolidation of the presence in the territory of the most consequent artistic manifestations and a portrait of the multiple realities that participate in a diverse and integrated culture.
Mercè Alsina